Control d'armes en acció: Els nois dolents enganyen i les democràcies no fan res

Les sancions contra l'Iran no es manipularan. . Per Douglas J. Feith

Control d'armes en acció: Els nois dolents enganyen i les democràcies no fan res.

Translation to Catalan of Sanctions on Iran Won't Be Cranked Back Up. By Un Liberal Recalcitrant
Wall Street Jounal, updated Nov. 18, 2013 7:24 p.m. ET
http://online.wsj.com/news/articles/SB10001424052702303914304579193652675971392

El president Obama vol que l'Iran suspengui parts del seu programa nuclear a canvi d'alleujar les sancions econòmiques internacionals. Els crítics sostenen que si Occident arriba a un acord en aquest sentit, l'Iran podria enganyar molt més fàcilment, molt abans que la resta del món pogués establir noves i dures sancions. Però el senyor Obama insisteix que relaxar les sancions és reversible : Si els iranians estan pel "no seguir endavant", va dir recentment a NBC News, "Podem anar endavant ".

Els acords de pau i el control d'armes tenen una llarga història que hauria de ser un advertiment contra aquestes garanties. Els països democràtics, durant molt de temps, no van poder aconseguir el que esperaven dels seus antagonistes no democràtics - i després es van veure incapaços o no van estar disposats a complir el tracte-.

Després de la Primera Guerra Mundial, els tractats de Versalles i Locarno van sotmetre Alemanya  a mesures de control d'armes, incloent la desmilitarització de Renània. Quan el règim nazi d'Alemanya, va remilitaritzar audaçment la Renània el 1936, ni la Gran Bretanya, ni França, ni cap altre signant del tractat va prendre cap tipus d’acció legal.

Aquest i d’altres incidents del segle XX van portar l’estratega dels EUA Fred Iklé a escriure un clarivident article el 1961 a la revista "Afers exteriors", titulat "Després de Detectar-ho - Què ?" Va sostenir : "Si signem un acord de control d'armes, hem de saber no només que som tècnicament capaços de detectar una violació, sinó que també nosaltres, o la resta del món, estarà en condicions de reaccionar eficaçment si es descobreix una violació, ja sigui legalment, política o militar. " Iklé va preveure que els soviètics violarien els seus acords i que als presidents dels Estats Units els resultaria difícil o impossible de posar remei a les violacions.

No obstant això, els EUA va fer una sèrie de tractats de control d'armes amb els soviètics i quan es van produir les violacions previstes, no va haver-hi cap tipus d'imposició, ni tan sols es va intentar.

Durant el govern de Reagan, les autoritats nord-americanes van detectar un enorme radar a la ciutat soviètica de Krasnoyarsk que violava el Tractat de Míssils Antibalístics del 1972. Malgrat la seva reputació de ser un escèptic en relació al control d'armes i de la línia dura anti - soviètica, Reagan va concloure que no tenia bones opcions, fora de la de queixar-se. Els EUA seguí per adherir-se al tractat per als següents 16 anys, fins que el president George W. Bush ho va retirar per raons no relacionades amb les violacions del tractat.

Una altra democràcia que no ha aconseguit complir els acords és Israel. Quan Israel va signar els Acords d'Oslo amb l'OAP el 1993, al després Ministre de Relacions Exteriors israelià Shimon Peres se li va preguntar què faria Israel si es es violés l'acord. Ell va declarar que era un tractat "reversible", assegurant que era escèptic i que si l'OAP trenqués les seves promeses de pau, Israel no només aturaria els recessos territorials, sinó que reprendria territoris ja negociats.

L'OAP va violar ràpidament el Tractat d’Oslo de diverses maneres, el més flagrant amb la Segona Intifada l’any 2000. Però cap govern israelià d'esquerra o de dreta mai va liquidar els acords, i encara menys revertir qualsevol retirada.

El que sol passar amb aquest tipus d'acords és el següent : Al costat democràtic, els líders polítics donen publicitat a l'acord per als seus votants significantlo com una gran fita diplomàtica de la que cal sentir-se’n orgullós. Per l’altra banda  -generalment el costat no democràtic, es porta a terme l’engany, la deshonestedat i l’agressió.

Els líders democràtics no tenen cap desig de detectar la violació perquè no volen admetre que l'acord o plusvàlua, per raons diverses, és una eina de relacions amb l’altra part i, òbviament, no volen pertorbar aquesta relació. En els casos que no es pot passar per alt la violació, afirmaran que l'evidència no és concloent. Però si és concloent, en menyspreen la importància de la infracció. Els funcionaris del costat democràtic de vegades actuen de facto com a advocats de la defensa per als tramposos.

Recordem el cas de Krasnoyarsk. Alguns funcionaris nord-americans en les reunions internes de l'administració en què he participat, van dir que no hem d’acusar els soviètics de violar el Tractat ABM, simplement perquè es va construir el radar en un camp de futbol  gran. Per desgràcia, però sostingut de forma descarada, vam haver d’esperar a que els soviètics el posesin en marxa..

Quan els funcionaris de l'OAP en la dècada de 1990 van violar el tractat d’Oslo per incitar a l'odi contra Israel i donar suport al terrorisme, els israelians que havien signat el tractat, van oferir excuses similars i vergonyoses tals com: "No ens importa el que diguin, només el que fan" i "Cal fer les paus amb els enemics, nopas  amb els amics. "

Un acord que realment desmantellés el programa nuclear iranià seria un èxit formidable. Però si Obama pot justificar el seu acord amb l'Iran només amb la promesa de “relaxar les sancions” als tramposos iranians, ningú donarà credibilitat al programa.. La història ensenya que hem d'esperar sempre l'engany, però no una aplicació efectiva del tractat.

Feith, investigador principal a l'Institut Hudson,  va exercir com subsecretari de Defensadels EUA per a la política ( 2001-05 ) i és l'autor de  "War and Decision: Inside the Pentagon at the Dawn of the War on Terrorism" (Harper, 2008)

--- Sanctions on Iran Won't Be Cranked Back Up. By Douglas J. Feith
Arms control in action: The bad guys cheat, and democracies do nothing.Wall Street Jounal, updated Nov. 18, 2013 7:24 p.m. ET
http://online.wsj.com/news/articles/SB10001424052702303914304579193652675971392

President Obama wants Iran to suspend parts of its nuclear program in return for easing international economic sanctions. Critics contend that if the West strikes a deal along these lines, Iran could cheat far more easily than the rest of the world could reinstate tough sanctions. But Mr. Obama insists that relaxing sanctions is reversible: If the Iranians are "not following through," he recently told NBC News, "We can crank that dial back up."

Peace and arms-control agreements have a long history that warns against such assurances. Democratic countries have time and again failed to get what they bargained for with their undemocratic antagonists—and then found themselves unable or unwilling to enforce the bargain.

After World War I, the Versailles and Locarno Treaties subjected Germany to arms-control measures, including demilitarization of the Rhineland. When Germany's Nazi regime boldly remilitarized the Rhineland in 1936, neither Britain, France nor any other treaty party took enforcement action.

This and other 20th-century incidents led U.S. strategist Fred Iklé to write a prescient 1961 "Foreign Affairs" article titled "After Detection—What?" He argued: "In entering into an arms-control agreement, we must know not only that we are technically capable of detecting a violation but also that we or the rest of the world will be politically, legally and militarily in a position to react effectively if a violation is discovered." Iklé foresaw that the Soviets would violate their agreements, and that U.S. presidents would find it difficult or impossible to remedy the violations.

Nevertheless, the U.S. made a series of arms-control treaties with the Soviets. When the predicted violations occurred, no enforcement actions were even attempted.

During the Reagan administration, U.S. officials detected a huge radar in the Soviet city of Krasnoyarsk that violated the 1972 Anti-Ballistic Missile Treaty. Despite his reputation as an arms-control skeptic and anti-Soviet hard-liner, Reagan concluded he had no good options other than to complain. The U.S. continued to adhere to the treaty for another 16 years, until President George W. Bush withdrew for reasons unrelated to violations.

Another democracy that has failed to enforce agreements is Israel. When Israel signed the Oslo Accords with the Palestine Liberation Organization in 1993, then-Israeli Foreign Minister Shimon Peres was asked what Israel would do if the agreement were violated. He declared it was "reversible," assuring skeptics that if the PLO broke its peace pledges, Israel would not only stop territorial withdrawals, but retake the land already traded.

The PLO promptly violated Oslo in various ways, most egregiously by launching the Second Intifada in 2000. But no Israeli government—on the left or right—ever terminated the Accords, let alone reversed any withdrawals.

What typically happens with such agreements is the following: On the democratic side, political leaders hype the agreement to their voters as a proud diplomatic achievement. The nondemocratic side—typically an aggressive, dishonest party—cheats.

The democratic leaders have no desire to detect the violation because they don't want to admit that they oversold the agreement or, for other reasons, they don't want to disrupt relations with the other side. If they can't ignore the violation, they will claim the evidence is inconclusive. But if it is conclusive, they will belittle the significance of the offense. Officials on the democratic side sometimes even act as de facto defense attorneys for the cheaters.

Recall the Krasnoyarsk case. Some U.S. officials in internal administration meetings in which I participated said we should not accuse the Soviets of violating the ABM Treaty simply because they built the football-field-size radar. Rather, they disgracefully but brazenly argued, we should wait until the Soviets turned it on.

When PLO officials in the 1990s breached Oslo by inciting anti-Israel hatred and supporting terrorism, the Israelis who had made the deal offered similarly disgraceful excuses along the lines of: "We don't care what they say, only what they do," and "You have to make peace with your enemies, not with your friends."

An agreement that actually dismantled the Iranian nuclear program would be a formidable accomplishment. But if Mr. Obama can justify his deal with Iran only by promising to "crank up" the relaxed sanctions if and when the Iranian regime cheats, no one should buy it. History teaches that we should expect the cheating, but not effective enforcement.

Mr. Feith, a senior fellow at the Hudson Institute, served as U.S. undersecretary of defense for policy (2001-05) and is the author of "War and Decision: Inside the Pentagon at the Dawn of the War on Terrorism" (Harper, 2008).